Era la festa major del poble de Vilalba a la província de Lugo. Com cada any, tot el poble estava content perquè desitjaven que arribessin aquells dies. Hi havia firaires de diferents poblacions, alguns venien des de molt lluny. En una parada, hi havien unes noies que estaven mirant vestits nous. Entre d'elles hi havia l'Elena ( la meva àvia ) la qual havia vingut a passar uns dies a casa d'uns familiars. 
Un grup de nois, les observaven darrera d'una parada que venien articles de fusta. Un d'ells va començar a cridar dient: ui, quines noies més boniques, sobretot es quedar una mica bocabadat, en veure quins ulls tenia la noia més baixa i morena. Des d'aquell moment, aquell noi que es deia Carlos ( el meu avi ) no podria oblidar-se d'ella. Després la va buscar per tota la fira, fins que la va trobar i li va preguntar: " vols venir amb les teves amigues a ballar ". En aquell moment, l'Elena no sabia què contestar; li feia molta vergonya parlar amb un desconegut, ja que ella era d'un altre poble i per tant no el coneixia. Les seves amigues li van dir: " tranquil·la, quedem a les sis de la tarda, a la plaça major al costat de la font. " 
Quan va començar el ball. uns es miraven als altes, i va passar una cosa que ningú s'esperava: l'Elena i en Carlos, des d'aquell moment, no podíen passar un sense l'altre. Es van enamorar. La distància els feia patir molt, ja que en Carlos vivia a Vilalba i l'Elena a un petit poble de la Corunya i només es parlaven per carta. Va passar força temps sense poder-se veure. Un dia, en Carlos va decidir anar a visitar-la al seu poble i parlar amb els seus pares. El pare ja el coneixia, perquè cada any, per La Festa Major, sempre anaven a Vilalba. Era un poble petit i tothom es coneixia. Des d'aquell moment van comensar a festejar i a anar-se veient més sovint durant uns anys, i posteriorament van fixar la data pel casament. Va ser al cap de dos anys. No podien esperar més temps, es van casar i van anar a viure a Vilalba , on en Carlos treballava i tenia la casa per viure allà.

Pregunto sobre la meva besàvia a la meva àvia

La meva besàvia es deia Mercedez Pereira, va néixer a Mourese; Lugo l'any 1906. La seva família era humil de classe baixa. Tenia dos germanes més gran que ella.

Amb vuit anys, va haver de posar-se a treballar perquè la seva família no tenia diners per sobreviure. Va anar a treballar a casa d'uns senyors a cuidar un nen. Amb els anys, va veure que la feina que feia li agradava, intentava sempre guarda una mica de diners pel dia de demà poder muntar a casa seva, el que avui en dia nosaltres en diem una guarderia, durant molts anys cuidava a casa seva els fills de les veïnes perquè elles tenien que anar a treballar al camp, al mateix temps ella criava els seus propis fills. A canvi de fer això els veïns li donaven coses per sobreviure.

Degut a una malaltia va haver de deixar de treballar d'allò que més li agradava.

Ella com a persona era molt afable i es feia amb tothom. Fisicament era baixeta,amb la cara molt rodona, els ulls molt grans i de color verd, la seva pell era molt blanca i fina, i per això no podia estar gaire estona al sol perquè es cremava.

Va morir l'any 1979 als 73 anys, al mateix poble de on va néixer, va morir dormint i per aquesta raó no sabem de què va morir.