Pare i fill

El meu besavi es deia Antonio Rodríguez Castro, va néixer a Vilalba de Lugo, el 12 de setembre de 1908, va morir l'any 1995. Anava a l'escola de les Fires de Vilalba de Lugo des de els 5 anys fins els 10.

Per ajudar a la seva família, des de ben petit va haver de treballar en un taller d'aprenent d'escloper (sabates de fusta) perquè a l'hivern on vivien no es podia caminar sense sabates de fusta, ja que hi havia molta neu i feia molta fred. Després va haver de deixar aquesta tasca perquè va haver d'anar a fer el servei militar a Galícia. Quan va tornar de fer el servei, va conèixer la que després va ser la seva dona, van estar festejant durant dos anys i després es van casar: van tenir set fills tres homes i quatre dones, un d'ells va morir als 22 anys en un accident de trànsit quan anava en moto. Per el meu besavi va ser una pèrdua molt trista, ja que a part de ser el seu fill. treballava amb ell en el seu taller d'esclops ja que ell era (zoqueiro).

Era un home d'estatura mitjana (1.70 m), era una persona normal i corrent, això sí tenia unes mans molt fortes com a conseqüencia de la feina que realitzava.

Com anècdota deien que era un home que es passava tot el dia explicant acudits ja que era un home molt alegre i que li agradava molt fer bromes.

Bescanó- Vilalba de Lugo- Bescanó

No sé massa cosa sobre el meu rebesavi, Francisco Rodríguez Carballeira. Quan jo vaig néixer feia 21 anys que ja era mort: per una grio. El fet que fes tan de temps de la seva mort fa que no sapiga gaire cosa sobre ell, només unes quantes coses que m'ha explicat el meu pare i res més.

M'ha explicat: Que va néixer a l'any 1865. Que es va casar amb Maria Castro Teixeira a l'any 1885 amb vint anys. Que treballava de Guardia Civil de Vilalba de Lugo des dels 18 anys. Que va morir a l'any 1918 per culpa d'una grip als 53 anys. Que va tenir set fills, tres d'ells van morir quan eren molt petits per d'una enfermetat. Ell està enterrat a Vilalba Lugo, ja que va viure tota la seva vida allà.

Com anècdota la gent del seu poble l'estimava molt ja que era un home amable, respetuós i sempre ajudava a la gent. Deien que caminava entre poble i poble fen el servei que li tocava i que dormia als estables ja que en aquella època la distància de poble i poble era molt llarga.

A manera de preludi

Avui el meu avi fa 74 anys. En Carlos Rodíguez Pereira està bé de salut, s'aixeca cada dia molt aviat, va a buscar el diari i després esmorzan el lleigeix, l'hi agrada molt caminar: sempre que pot va a donar un passeig. Perquè té que ajudar a la meva avia a fer la feina de casa o anar a comprar o portar-la al metge.

Avui anem tota la meva familia a dinar un resturant molt popular per els seus menus que es troba a Vall·llobrega: em menjat molt bé, el meu avi estava feliç de veurens a tota la seva familia reunida per ell sol.
I com a agraiment ens a conviadat a tots a un gelat de xocolata que estava molt bo. No hi ha res millor que tenir un avi tan i tan amable. I nosaltres li em regalat un cap de setmana a Andorra al centre termal de Caldea i s'ha posat molt content pel regal i esta desitjan de que arribi el cap de setmana per anari ja que mai hi ha anat.
De tornada a casa que ens esperava un llarg viatge e aprofitat per preguntar-li a l'avi com havian set els seus setanta-quatre anys.