Era la festa major del poble de Vilalba a la província de Lugo. Com cada any, tot el poble estava content perquè desitjaven que arribessin aquells dies. Hi havia firaires de diferents poblacions, alguns venien des de molt lluny. En una parada, hi havien unes noies que estaven mirant vestits nous. Entre d'elles hi havia l'Elena ( la meva àvia ) la qual havia vingut a passar uns dies a casa d'uns familiars. 
Un grup de nois, les observaven darrera d'una parada que venien articles de fusta. Un d'ells va començar a cridar dient: ui, quines noies més boniques, sobretot es quedar una mica bocabadat, en veure quins ulls tenia la noia més baixa i morena. Des d'aquell moment, aquell noi que es deia Carlos ( el meu avi ) no podria oblidar-se d'ella. Després la va buscar per tota la fira, fins que la va trobar i li va preguntar: " vols venir amb les teves amigues a ballar ". En aquell moment, l'Elena no sabia què contestar; li feia molta vergonya parlar amb un desconegut, ja que ella era d'un altre poble i per tant no el coneixia. Les seves amigues li van dir: " tranquil·la, quedem a les sis de la tarda, a la plaça major al costat de la font. " 
Quan va començar el ball. uns es miraven als altes, i va passar una cosa que ningú s'esperava: l'Elena i en Carlos, des d'aquell moment, no podíen passar un sense l'altre. Es van enamorar. La distància els feia patir molt, ja que en Carlos vivia a Vilalba i l'Elena a un petit poble de la Corunya i només es parlaven per carta. Va passar força temps sense poder-se veure. Un dia, en Carlos va decidir anar a visitar-la al seu poble i parlar amb els seus pares. El pare ja el coneixia, perquè cada any, per La Festa Major, sempre anaven a Vilalba. Era un poble petit i tothom es coneixia. Des d'aquell moment van comensar a festejar i a anar-se veient més sovint durant uns anys, i posteriorament van fixar la data pel casament. Va ser al cap de dos anys. No podien esperar més temps, es van casar i van anar a viure a Vilalba , on en Carlos treballava i tenia la casa per viure allà.

Pregunto sobre la meva besàvia a la meva àvia

La meva besàvia es deia Mercedez Pereira, va néixer a Mourese; Lugo l'any 1906. La seva família era humil de classe baixa. Tenia dos germanes més gran que ella.

Amb vuit anys, va haver de posar-se a treballar perquè la seva família no tenia diners per sobreviure. Va anar a treballar a casa d'uns senyors a cuidar un nen. Amb els anys, va veure que la feina que feia li agradava, intentava sempre guarda una mica de diners pel dia de demà poder muntar a casa seva, el que avui en dia nosaltres en diem una guarderia, durant molts anys cuidava a casa seva els fills de les veïnes perquè elles tenien que anar a treballar al camp, al mateix temps ella criava els seus propis fills. A canvi de fer això els veïns li donaven coses per sobreviure.

Degut a una malaltia va haver de deixar de treballar d'allò que més li agradava.

Ella com a persona era molt afable i es feia amb tothom. Fisicament era baixeta,amb la cara molt rodona, els ulls molt grans i de color verd, la seva pell era molt blanca i fina, i per això no podia estar gaire estona al sol perquè es cremava.

Va morir l'any 1979 als 73 anys, al mateix poble de on va néixer, va morir dormint i per aquesta raó no sabem de què va morir.

Pare i fill

El meu besavi es deia Antonio Rodríguez Castro, va néixer a Vilalba de Lugo, el 12 de setembre de 1908, va morir l'any 1995. Anava a l'escola de les Fires de Vilalba de Lugo des de els 5 anys fins els 10.

Per ajudar a la seva família, des de ben petit va haver de treballar en un taller d'aprenent d'escloper (sabates de fusta) perquè a l'hivern on vivien no es podia caminar sense sabates de fusta, ja que hi havia molta neu i feia molta fred. Després va haver de deixar aquesta tasca perquè va haver d'anar a fer el servei militar a Galícia. Quan va tornar de fer el servei, va conèixer la que després va ser la seva dona, van estar festejant durant dos anys i després es van casar: van tenir set fills tres homes i quatre dones, un d'ells va morir als 22 anys en un accident de trànsit quan anava en moto. Per el meu besavi va ser una pèrdua molt trista, ja que a part de ser el seu fill. treballava amb ell en el seu taller d'esclops ja que ell era (zoqueiro).

Era un home d'estatura mitjana (1.70 m), era una persona normal i corrent, això sí tenia unes mans molt fortes com a conseqüencia de la feina que realitzava.

Com anècdota deien que era un home que es passava tot el dia explicant acudits ja que era un home molt alegre i que li agradava molt fer bromes.

Bescanó- Vilalba de Lugo- Bescanó

No sé massa cosa sobre el meu rebesavi, Francisco Rodríguez Carballeira. Quan jo vaig néixer feia 21 anys que ja era mort: per una grio. El fet que fes tan de temps de la seva mort fa que no sapiga gaire cosa sobre ell, només unes quantes coses que m'ha explicat el meu pare i res més.

M'ha explicat: Que va néixer a l'any 1865. Que es va casar amb Maria Castro Teixeira a l'any 1885 amb vint anys. Que treballava de Guardia Civil de Vilalba de Lugo des dels 18 anys. Que va morir a l'any 1918 per culpa d'una grip als 53 anys. Que va tenir set fills, tres d'ells van morir quan eren molt petits per d'una enfermetat. Ell està enterrat a Vilalba Lugo, ja que va viure tota la seva vida allà.

Com anècdota la gent del seu poble l'estimava molt ja que era un home amable, respetuós i sempre ajudava a la gent. Deien que caminava entre poble i poble fen el servei que li tocava i que dormia als estables ja que en aquella època la distància de poble i poble era molt llarga.

A manera de preludi

Avui el meu avi fa 74 anys. En Carlos Rodíguez Pereira està bé de salut, s'aixeca cada dia molt aviat, va a buscar el diari i després esmorzan el lleigeix, l'hi agrada molt caminar: sempre que pot va a donar un passeig. Perquè té que ajudar a la meva avia a fer la feina de casa o anar a comprar o portar-la al metge.

Avui anem tota la meva familia a dinar un resturant molt popular per els seus menus que es troba a Vall·llobrega: em menjat molt bé, el meu avi estava feliç de veurens a tota la seva familia reunida per ell sol.
I com a agraiment ens a conviadat a tots a un gelat de xocolata que estava molt bo. No hi ha res millor que tenir un avi tan i tan amable. I nosaltres li em regalat un cap de setmana a Andorra al centre termal de Caldea i s'ha posat molt content pel regal i esta desitjan de que arribi el cap de setmana per anari ja que mai hi ha anat.
De tornada a casa que ens esperava un llarg viatge e aprofitat per preguntar-li a l'avi com havian set els seus setanta-quatre anys.